Quercus spp.

QUERCUS SPP.

Tant les alzines com els roures són espècies que fan glans ovoides, de flors masculines i femenines poc vistoses. Tot seguit, es mostren les cinc espècies del gènere Quercus que hem trobat a les dues zones on s'ha realitzat l'herbari virtual.

ALZINA (Quercus ilex L.)

Etimologia:

ALZINA, aulina. Tant "alzina" com "aulina" provenen del llatí ĭlĭcīna o *ēlĭcīna. Aglaner Quercus significa alzina i ilex significa grèvol (per la similitud de les fulles amb el grèvol). Aglaner "que fa aglans" és derivat d'aglà, el fruit de l'alzina. Belloter significa "que fa bellotes" i deriva del seu fruit, la bellota, provinent de l'àrab ballūṭa.

Alzina solitària al terme municipal de Sant Gregori (Gironès).

Descripció de l'espècie:

Arbre monoic, corpulent, perennifoli, de creixement lent, de fins a uns 20 m d'alçària. Escorça grisa o bruna, rugosa i clivellada. Les flors masculines són grogoses, en aments llargs i pènduls; les femenines creixen solitàries envoltades d'un involucre acrescent. Fulles de 3-7 cm, lanceolades, oblongo-ovades o ovato-el·líptiques, amb el marge dentat, blanquinoses pel revers degut a la presència dels pèls. El fruit és la gla, amb les esquames de la cúpula que no punxen. És l'arbre dominant dels alzinars, abundant a terra baixa. Floració abril-maig. Fructificació: setembre.

Destaca que l'alzina té dues subespècies. Quercus ilex subsp. ilex es caracteritza per tenir les fulles oblongo-ovades o lanceolades, d'anvers verd fosc, glabrescent, amb 7-11 parells de nervis laterals; estípules densament piloses; lòbuls del periant lanceolats, subaguts; gla amargant. En canvi, la carrasca o Quercus ilex subsp. ballota té les fulles amplament ovato-el·líptiques, d'anvers glaucescent o grisenc, més o menys pubescent, amb 5-8 parells de nervis laterals; estípules glabrescents; lòbuls del periant amples, obtusos; gla sovint dolça.

Fitosociologia

Forma boscos a les contrades mediterrànies no àrides dins l'aliança Quercion ilicis, de 0 a 1300 m Nosaltres l'hem trobat formant part dels hàbitats CORINE que comencen pel codi 45.3 que són els Alzinars i carrascars.

SURERA (Quercus suber L.)

Etimologia:

Escorça d'una surera prop de Taialà (Gironès)

SURERA, suro, curoc, suire, alzina surera. Del llatí suber significa surera, que produeix suro.

Descripció de l'espècie:

Arbre monoic, corpulent, perennifoli, de creixement lent, de fins a uns 20 m d'alçària. De capçada més esclarissada que Quercus ilex i amb el tronc i les branques revestits d'una gruixuda capa de suro. Les flors masculines són grogoses, en aments llargs i pènduls; les femenines creixen solitàries envoltades d'un involucre acrescent. Fulles de 3-7 cm, lanceolades o oblongo-ovades, amb el marge dentat, blanquinoses pel revers degut a la presència dels pèls. El fruit és la gla, amb les esquames de la cúpula sobresortints. Viu sobre terrenys silicis a terra baixa i forma boscos a les comarques més orientals. Floració abril-maig. Fructificació: desembre.

Fitosociologia

Forma boscos clars a les contrades mediterrànies de 0 a 1200 m. Malgrat que es pugui trobar en diversos hàbitats aquesta espècie és la que forma les Suredes dels hàbitats CORINE que comencen pel codi 45.2.

GARRIC (Quercus coccifera L.)

L'anvers i el revers de les fulles del garric són de color verd.

Etimologia:

GarriC, coscoll, garulla, garolla, aurinella. Dita coscoll perquè les branques porten els insectes quermes, del grup dels còccids, coccum en llatí.

Descripció de l'espècie:

Arbre perenne d'escorça prima, no clivellada; fulles d'1,5-4 cm, més o menys ovades i amb dents espinoses;  les fulles són d'un color verd fort per l'anvers i d'un verd més clar pel revers, a diferència de les de l'alzina, aquestes no tenen pèls. El fruit és una gla grossa, molt amargant, de vegades completament amagada dins una cúpula amb esquames espinoses. La floració es produeix entre l'abril i el maig i la fructificació a l'agost. Adaptat a les temperatures extremes i a l’estrès hídric, es troba típicament  en l'estatge de terra baixa, en llocs secs i assolellats, de terrenys pedregosos calcaris i pobres en nutrients. En varis indrets, entre els quals el nostre país, es troba en forma arbustiva.

Fitosociologia

Forma boscos clars a les contrades mediterrànies de 0 a 600 m. Matollars arbustius (garrigues) i pinedes clares, del litoral a la Garrotxa. Es troba en comunitats fitosociològiques de l'ordre Quercetalia ilicis.

ROURE MARTINENC (Quercus pubescens = Quercus humilis Willd.)

Etimologia:

ROURE MARTINENC. Martinenc és el nom que donen a aquest roure a la plana de Vic, potser perquè les glans cauen al novembre, per Sant Martí.

Descripció de l'espècie:

Roure martinenc

Arbre caducifoli amb escorça marronosa molt clivellada que pot arribar fins als 20 m d'alçada, presenta una capçada densa, ampla i arrodonida. Fulles marcescents de 5 a 10 cm de llargada, més aviat gruixudes, i amb els marges molt lobulats; pubescència formada per pèls asteriformes, pèls fasciculats sedosos i pèls isolats. Pecíol de 5 a 12 mm. La floració és en els mesos d'abril i maig; les flors femenines es troben envoltades d'un involucre d'on surten només els estils i les masculines es disposen en aments pènduls. Les glans, els fruits, apareixen entre l'octubre i el novembre i es troben reunides en grupets sèssils o amb el peduncle curt i pelut. Les esquames de la cúpula sobresortides per dalt no punxen.
És una espècie heliòfila i forma boscos clars que es troben a l'estatge montà.

Fitosociologia

Forma boscos caducifolis a totes les comarques de 0 a 1600 m. És característic de l'aliança Quercion pubescenti-petraeae. Pel que fa als hàbitats CORINE, pot formar boscos mixtos amb pi roig ( 43.7131⁺, 43.7132⁺), amb alzines (45.3122⁺) però té una importància major als hàbitats que comencen pel codi 41.7 que són les Rouredes submediterrànies.

ROURE AFRICÀ (Quercus canariensis Willd.)

Etimologia:

ROURE AFRICÀ. El seu nom ens informa de la seva distribució africana. Habita el nord d'Àfrica on forma boscos de considerable extensió, a més, també es troba a la Península ibèrica. Canariensis vol dir de Canàries (tot i que no creix a les Canàries).

Roure africà a Santa Afra (Sant Gregori, Gironès).

Descripció de l'espècie:

Arbre caducifoli de fins 20 m d'alçada, de tronc dret i capçada ampla i densa bastant amunt del tronc. Escorça bruna i clivellada. Flors unisexuals, en aments. Fulles grans de 6 a 18 cm que es mantenen verdes gran part de l'hivern, amb els lòbuls amb els entrants curts, regulars i aguts. Les fulles joves densament cobertes de pèls fasciculats a la superfície inferior, les adultes pruïnoses al revers i únicament amb pèls rossencs a les bifurcacions dels nervis. Pecíol de 8-30 mm. El fruit, la gla, de peduncle curt, amb les esquames de la cúpula desiguals, més grans les inferiors que les de dalt de tot. Viu sobre sòls silicis entre terra baixa i muntanya mitjana, sobretot al Montseny, al Montnegre i a les muntanyes de Prades. Floració: abril - maig. Fructificació: Octubre-novembre.

Fitosociologia

Forma boscos caducifolis a les contrades mediterrànies plujoses de 50 a  900 m principalment. Nosaltres l'hem trobat formant part de l'associació fitosociològica Carici-Quercetum canariensis (= Querco caricetum depressae) O. de Bolòs 1954 que és la roureda de roure africà. Quant als hàbitats CORINE forma els Boscos de roures africà (Quercus canariensis) dels territoris catalanític septentrional i olositànic amb codi 41.774 dins les Rouredes submediterrànies.

Vistes des del santuari de Santa Afra (Sant Gregori, el Gironès). S'hi troba una roureda de roure africà.

Usos i virtuts de Quercus spp.:

La fusta dels roures i alzines (Quercus) és molt preuada per fer mobles, bótes i parquets. La fusta de l'alzina (Quercus ilex) s'ha fet servir per fer-ne eines i mànecs i, també, durant molts anys se n'ha fet carbó; l'escorça s'utilitzava per combatre la diarrea, per l'extracció de tanins per la indústria pelletera i, també brees i quitrans per a impermeabilitzar i calafatar vaixells. A les Gavarres s'utilitzava per alleugerir el dolor de peus cansats i al Ripollès la infusió de fulles per deixar de veure vi. A més, de les sureres (Quercus suber) se'n extreu el suro i, també s'havia aprofitat l'escorça que hi ha entre el tronc i el pelagrí, que s'utilitzava per tenyir el quebratxo; també emprat com a antisèptic per curar les ferides dels peladors de suro. El roure pènol (Quercus robur) va ser molt utilitzat en la construcció naval.

Les propietats medicinals del gènere Quercus, vénen donades per l'àcid tànnic, la qual cosa es tracta d'espècies altament astringents i antidiarreiques. S'explica que amb una decocció de 100 g d'escorça de roure per 1 L d'aigua va bé per tractar externament hemorràgies, fibromes uterins, blennorràgia, les hemorroides i les fissures anals.

Si es vol usar l'escorça de roure, el doctor Leclerc recomana preparar el vi de roure: s'agafa 1 unça (≈55 grams) d'escorça reduïda a pols i es macera en 1 L de vi negre i s'hi afegeixen 10 g d'àcid clorhídric. Cada dia es remou l'ampolla on hi ha la maceració i al cap d'un parell de setmanes, es filtra el vi. Leclerc recomana prendre 1 gotet de vi després de dinar i sopar. S'usa contra la disenteria però amb prudència i sense allargar gaire el tractament. Popularment, s'emprava el roure martinenc com a antiasmàtic per combatre la bronquitis.

Les gales d'alzina produïdes per paràsits es feien servir per preparar la pomada de la comtessa o pomada virginal de la Faramacopea matritense. Aquesta pomada servia com a fabulós astringent.També s'utilitzaven com a substàncies mordents per a incrementar l'adherència dels tints als teixits

Les glans serveixen d'aliment excel·lent per al bestiar com ara els porcs dels quals se'n produeix pernil ibèric de gla. Però a zones de l'estat espanyol com Extremadura les glans d'alzina s'arriben a menjar com les castanyes ja que són extraordinàriament dolces. Està documentat que l'any 1709 es va passar tanta fam que la gent més pobra va haver d'usar glans per fer-ne farina. El pa de gla no era gaire bo, però va servir per poder passar aquest mal any també a França. De fet, hi ha una dita a la Provença que diu: «Gent de roure, pa d'aglans». Hi ha gent que diu que les glans torrades, polvoritzades i barrejades amb cacau van bé contra les diarrees infantils.